Ha estat un miratge i com tot miratge ha estat meravellós mentre ha durat, però ja acabat, un miratge és una il·lusió òptica-cerebral que et fa sentir i veure el que necessites o desitges ferventment, en unes condicions adverses i dures, el miratge clàssic del desert, tots ho hem llegit, el teu cos sec i ardent pel sol, fa que el teu cervell pensi en la necessitat d'aigua i ombra, i els teus ulls veuen un agradable oasi de frescor arbòria i amb un llac d'aigua fresca i cristal·lina.
Vas cap a l'oasi boig d'alegria, perquè penses que és cert, que hi ha el final del teu sofriment, arribes ho veus gairebé el toques, i quan et abalances per submergir el teu cap a la reparadora aigua del llac transparent i fresc, el que trobes és una altra vegada la mateixa sorra calenta sufocant que t'està asfixiant des tant de temps que ja t'ha omplert els sentits, la teva ànima, i els teus ulls, amb la seva agressivitat, i se't trenca el miratge en mil trossos com si d'un mirall que reflecteix la teva il·lusió es tractés.
Aquesta situació és la que ens ha envaït als catalans de sentiment nacional, no és clar als de simple habitabilitat. Ens hem vist embolicats en un miratge, hem cregut veure per fi el final del desert, hem contemplat una Catalunya nova, independent, disposada a renéixer amb ímpetu de la crisi política, econòmica, i de confiança, on units al desert d'Espanya estem immersos des de fa segles.
Però la realitat la veiem ara també, és una altra molt diferent, no hi ha oasi només hi ha desert. No hi ha una altra classe política, hi han els mateixos, amb els seus mateixos egoismes, les seves mateixes contradiccions, amb el seu mateix interès, amb el seu mateix desert. En altres paraules ja sembla que definitivament hem mort a l'abrasió de la sorra del desert d'Espanya, que segle rere segle vent rere vent, ha modelat el sentir, els ideals, i les formes de fer política, a imatge i semblança en tota l'extensió natural d'Espanya, Catalunya ja no és diferent en res, i els que encara ens revelem a això ja no som més que una somiadora minoria.
El poble va empenya en una manifestació pública plena d'il·lusió i desig que alguna cosa canviés el passat 11 de setembre, va ser tan bonic que possiblement ocasionar el miratge, no només de la societat nacional catalana sinó també la d'alguns polítics, i ens van llançar a la cursa a la trobada d'aquell oasi somiat, no importaven les dunes enormes que havíem salvar, l'oasi hi era a la llunyania, avui veiem que massa lluny, la cursa finalment ens ha esgotat i ens ha fet mossegar la sorra de nou.
La política, i els polítics catalans, han posat de manifest que el miratge està trencat, les mateixes indecisions, les mateixes lluites de poder, les mateixes trampes i traïcions, que patim des dels governs centrals espanyols, es reprodueixen aquí no hem ni començat a salvar la primera duna, i ja s'ha trencat el mirall, jo vull això, tu vols l'altra, nosaltres volem una cosa i l'altre, i el resultat és que ens hem caigut rodant per la duna altra vegada cap al punt de partida, és a dir en el més profund de l'extens desert d'Espanya.
No hay comentarios:
Publicar un comentario