CONTE D'ANY NOU

Avui després de molt pensar en si seria oportú o no, em decideixo a explicar una història real que he viscut com a figurant, però que pot servir perquè molts espanyols i catalans pensem en el que van a llegir, perdó per endavant si ofèn alguna sensibilitat o nacionalitat, res més lluny de la meva intenció promoure aquest efecte sinó tot el contrari, fer re capacitar el que comença a ser un fet incomprensió gairebé racista cap al català a Espanya.

La intenció i el somni de molts catalans és avui precisament, arribar a això a poder ser catalans a casa nostra, Catalunya, però és evident que Espanya i molts espanyols ens ho neguen, ha arribat un punt que Espanya no vol comprendre per què es pot i es vol ser català, si ja ets espanyol encara que sigui per obligació, no vaig a referir-me a economia ni a política, sinó a fets sentimentals i humans que per a mi demostren com alguns espanyols accepten una mateixa situació sentimental i humana, de dues maneres ben diferents segons sigui l'origen nacional que la provoca.

I sense més dilació vaig a explicar el conte: Hi havia una vegada una família d'origen espanyol composta per uns avis, els seus dos fills i les seves respectives esposes i els seus tres néts; per descomptat hauran deduït que els avis i els dos fills són espanyols de naixement i creences; la cosa es complica perquè les nores (esposes dels seus fills) una és francesa i l'altra catalana, els néts tots ells han nascut a Espanya però només un a Catalunya. Les parelles joves uns viuen a Madrid i els altres a Barcelona, per qüestions professionals, fins aquí tot hauria de ser normal doncs no senyors no ho és.

La família en qüestió considera de diferent manera les condicions particulars de cadascuna de les parelles. Així passa que per a ells, és una gràcia i un orgull que la parella que viu a Madrid composta pel seu fill i la seva nora francesa, eduquin els seus dos fills (els seus néts) en francès, estiguin tots dos matriculats al liceu francès i a casa es parlin l'uníson i alhora, el francès i el castellà, això repeteixo, és motiu d'orgull que mostren a tots els seus familiars amics i familiars, (la qual cosa quan m'ho van explicar la meva opinió va ser que em semblava el més lògic i savi, perquè així els nois aprenien dos idiomes i dues cultures).

Però va canviar la meva opinió quan em van explicar que l'altra parella, que viu i treballa a Barcelona i porten a la seva filla a l'institut públic que li correspon i per tant aprèn i parla català, a més de castellà i anglès, no és motiu d'orgull , (em refereixo a la seva educació) abans al contrari, aquesta persona ha d'ocultar a casa el català, ni es parla a casa, ni es parla quan estan amb els avis oncles i cosins, si no preguntin, el seu pare està de acord en això, la seva mare no ho sé. Curiós veritat, la conclusió és clara, per uns espanyols és un orgull conviure amb estrangers, però una vergonya no ser espanyol a Espanya.

Tal com m'ho van explicar és com jo el conte, per a aquests espanyols i m'imagino que per a molts més una cosa és haver de venir a treballar i com a conseqüència enamorar i casar-se i tenir fills a Catalunya, per poder tenir una bona vida que no podrien sostenir en el seu origen, i una altra molt diferent acceptar la cultura i el sentiment propi de Catalunya, fins a tal punt d'haver d'amagar-lo en la intimitat, però, o curiositats de la vida, és un orgull tenir una mateixa situació però amb un altre membre per ells de superior categoria nacional, almenys així ho veig jo.

“Moraleja” Catalunya i els catalans som una nosa per als espanyols com a éssers humans i sentimentals, una altra cosa son els nostre diners i els nostres impostos, però això és el seu dret, perquè s'assabentin els que no ho vulguin veure, som una conquesta amb dret a cuixa inclosa. I així aquest conte s'ha acabat.

Ja ho veuen Senyors Mas i Jonqueres vostès segueixin discutint si són llebrers o conillers, la realitat si no es decideixen aviat, és que no serem mai ni una cosa ni l'altra, sinó que serem el que els espanyols vulguin fer de nosaltres