Els diferents governs espanyols no consideren el "Estat" d'Espanya més enllà de Madrid, des d'aquesta posició de capitalitat central i centralista cuiden els seus propis interessos, econòmics i de poder, acusar-los de centralistes no és res més que reflectir la realitat de segles d'història , a Espanya un polític, un noble, un militar, un banc, tot allò o aquell que vol sentir o ser important a l'estat espanyol, no té més remei que situar a Madrid capital de la centralitat total d'Espanya.
Per tot això és difícil sostreure’s d'utilitzar la nomenclatura genèrica d'Espanya per revelar-se des de Catalunya contra una situació d'injustícia i incomprensió, que probablement no és general a la societat espanyola, però que si ho és i en quina força en la societat i els polítics de dretes, i també sens dubte els d'esquerres encara que sigui obrera.
Tots els retrets que des de la política central espanyola s'aboquen contra el sentiment català, tenen la seva mateixa contrapartida en sentit contrari. Dit d'una altra manera més entenedora, tanta antipatia produeix l'ésser i sentir català a la política Espanyola, com l'absolutisme i la imposició del centralisme polític nacional espanyol vingui del costat que vingui, produeix en el sentiment català.
És inútil seguir el camí de la política de la bona educació i la negociació, Catalunya ha de prendre consciència que s'ha d'enfrontar d'una vegada al seu destí final, no hi ha altra alternativa, no s'ha de continuar emmascarant una situació tan real com irreversible en tots dos sentits. El problema principal és que l'acció a prendre ha de sorgir del feble, és a dir de Catalunya, Espanya té tot el temps i tota la força legal fins i tot la que encara no està escrita, que li permet fer el que vulgui i li proporciona tot el temps al seu favor. Intentar des de Catalunya fer una política educada acurada evitant al màxim conflictes polítics o fins i tot socials és donar la guerra per perduda per pura inanició.
Sigui com sigui, el que està clar és que no serà Espanya la que prengui la decisió de fer-nos fora del seu imperi per antipàtics i mal agraïts. Això és així i hauria d'entendre tota la classe política catalana. I jo demanaria que ho fes la seva societat amb més força si cap que la manifestada el passat 11 de setembre de 1912. Si cal fer alguna cosa, si cal plantar cara a Espanya, si s'ha de dir prou, o tot el contrari, és una qüestió que primer ha de decidir Catalunya i la seva gent, i això no es pot prorrogar més, ja que el dany que ens estem fent és molt i molt profund, i no ho dubtin davant aquest dubte sempre surt perdent el més feble és a dir Catalunya.
Ara en el moment actual amb la situació de precarietat que s'apunta cada vegada més a Espanya, i des de la mateixa Europa continental, on trontollen totes les unions relatives, ja que afloren les grans diferències econòmiques i polítiques entre els països europeus , és el moment de prendre una decisió, perquè ara mateix l'afectació d'Espanya sobre Catalunya és enorme.
Estem a punt de ser escombrats del mapa engolits per la ruïna econòmica espanyola, i si això passa definitivament, mai més Catalunya serà diferenciada de la resta d'Espanya, ni per la resta d'Europa, ni per ningú en el món sencer, haurem sucumbit com els kurds o els Apatxes americans, encara que en el nostre cas no davant un exèrcit, sinó enmig d'una economia tercermundista i una política exercida per polítics de poc tarannà democràtic, que ens anul·laran per sempre perquè mai més tindrem la més mínima força que ens permeti emprendre un camí independent.
Per al conjunt de la nació espanyola dit clarament, ni tan sols comptem ni els importem un rave. Però és que el problema no està en la societat espanyola, sinó en la política i econòmica espanyola, que si sap que no pot prescindir d'aquesta part de PIB que sorgeix any rere any des d'aquest extrem de la geografia ibèrica, i el que és pitjor es burlen de nosaltres, a veure si ho entenem d'una vegada, Espanya no ens deixarà ni preguntar-nos si volem ser espanyols perquè per a ells és la nostra obligació i el que no ho sent així està en un error.
No podem seguir així, no és just, ni per als que ens sentim catalans, ni per als que se senten espanyols, ho vaig dir un cop i ho repeteixo, a mi no em molesta ser espanyol, el que em molesta és que em menyspreïn, em usin i abusin, i em vulguin anul·lar el ser català pel simple fet de pensar, parlar, i no sentir el mateix que una part d'Espanya. Per això reclamo dels meus governants que és hora de prendre una decisió final i definitiva.
O abandonem el fet nacional català i prenem consciència absoluta de ser només espanyols, o tot el contrari. Plantegem oficialment i davant les autoritats espanyoles, vulguin o no, la ferma decisió d'iniciar el procés de secessió de la nostra petita nació sense més preàmbuls, i si no estan conformes, que siguin ells els que recorrin als estaments internacionals, i expliquin els seus motius i el dolents que som, i a veure si els fan cas, això s'ha d'enfocar així i no des de Catalunya, amb educació, cura, i parlaments, mai arribarem ni tan sols a preguntar, com deia abans, si volem ser espanyols.
No hay comentarios:
Publicar un comentario