Increïble història la que espero estigui a punt d'acabar i que s'escrigui des de totes les cares possibles, tantes com les que el personatge té, segons de qui i del costat se li conegui, no sé que esperava Duran i Lleida de la seva vida política, si més no, però crec que ha de ser un reflex de si mateix i li demano disculpes si això li molesta, jo ho dic per dos motius, un perquè cada un té el dret de ser com vulgui ser, i un altre perquè la seva forma d'actuar sempre m'ha ofert desconfiança, i francament m'ha molestat que se li admetés seguir fent sempre el seu doble joc impunement, tant des del costat espanyol com del català, crec, però, que pot haver estat això el que més mal li ha fet als seus propòsits polítics i personals.
La seva per a mi inqualificable manera de voler ser un personatge ocult a l'ombra dels seus maquinacions per anar traient profit de tots els que han estat aprofitant-se de la seva supèrbia a mi m'ha assegut sempre molt malament, i sempre m'ha fet pensar que buscava ell que era tan cec que no veia que les dues parts Espanya i Catalunya l'utilitzaven amb gran entusiasme per part seva. No puc entendre a aquestes persones que sempre estan fent veure que són amics d'uns i altres quan en realitat no tenen cap amic i el més curiós és que ells ho saben però els és igual sempre esperen que la seva superioritat intel·lectual o la seva habilitat de camuflar la realitat els doni un bon resultat del qual treure profit.
Pobres personatges mai els surt bé perquè als que pretenen enganyar no cauen en l'engany sinó tot el contrari, els utilitzen a favor usant la aquesta doble cara que tant se'ls veu perquè els faci el doble joc, al final passa el que està passant ara en el moment que les circumstàncies posen aquestes persones en la disjuntiva d'haver de prendre una decisió i servir un sol cap fallen estrepitosament perquè no saben a quina acudir entre altres coses perquè mai la seva postura ha estat definir amb res ni amb ningú, això és el que passa amb Duran i Lleida ha volgut ser president de Catalunya des de darrere del president en funcions i ha volgut es primer ministre espanyol també amagat darrere del polític en funcions.
Avui convençut que l'aposta sobiranista d'Artur Mas condueix CiU a una segura desastre electoral, el líder d'Unió Democràtica, ha decidit seguir les passes del rei Joan Carles i abdicar de les seves responsabilitats. Fixeu-vos que no pensa lluitar perquè l'objectiu del President de Catalunya sigui una realitat el no s'ho imagina el no vol perdre la possibilitat de seguir sent ministre del govern d'Espanya i davant la seva disjuntiva seva postura és la típica dimitir i abandonar la política dual .
Però amb tot no pot seguir molestant a tots amb la seva inseguretat ara anunci que dimiteixo matí que m'ho estic pensant passat que anunci ja el moment de la dimissió en fi una pena el mal que aquest personatge està fent a la política catalana és inqualificable, però bo anem a quedar-nos amb l'últim. Després del 19 de juny, data de la coronació del rei Felip VI, diu Duran que formalitzarà la seva dimissió com a secretari general de CiU i com a president de la comissió d'Afers Exteriors del Congrés. Conservarà la presidència del comitè de govern d'Unió i segura de portaveu a Madrid, però anunciarà la seva renúncia a repetir com a cap de cartell en les pròximes generals o sigui que si abandona però es queda per si de cas les coses van com ell vol i es pot reenganxar altra vegada el joc de la indefinició política.
Duran diu que tan sols ha compartit aquesta «reflexió personal» amb el seu entorn més pròxim, verbalment i fins i tot per escrit. Porta temps meditant fer aquest pas, concretament des que Artur Mas, després de la Diada independentista del 2012, va avançar les eleccions sota la bandera independentista de la consulta sobiranista i va perdre 12 diputats, quedant a mercè de l'ERC d'Oriol Jonqueres. Després, les seves diferències amb el president no han fet sinó aguditzar, i la creixent complicitat entre CDC i ERC, amb l'horitzó de la consulta del 9-N i el veto estatal, l'han convençut que la seva capacitat de canalitzar el conflicte és igual a zero.
A això contribueix també, confessa, l’ immobilisme del Govern del PP. Malgrat la seva bona sintonia amb la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, el líder democristià no ha aconseguit l'Executiu cap gest ni concessió que l'ajudin a posar en valor el seu paper com a interlocutor entre la majoria governant a Catalunya i l'Estat. «No m'han donat ni aigua», es lamenta en privat. Tant és així, que el gener passat va demanar el relleu com a president de la part catalana de la comissió bilateral Estat-Generalitat, que porta prop de dos anys sense reunir-se.
Bé que s'ha dit volent ser poc menys que el rei de Catalunya i Espanya, al final s'adona que ni una cosa ni l'altra, que com a molt li han deixat fer de bufó en les corts de Madrid, aquí a Catalunya sempre se li ha tingut lluny, allà a Madrid, serà potser perquè aquí a Catalunya molts sempre li han vist la dualitat política de la qual ha volgut fer gala, per veure de treure algun lloc de profit. Repeteixo abans d'acabar que si li ha semblat malament aquest article li demano disculpes però sincerament si jo li he ofès en alguna cosa creguin-me que vostè i la seva postura també m'ha ofès a mi i molt.
No hay comentarios:
Publicar un comentario