Escriptors, advocats, polítics, cineastes i economistes han subscrit un
manifest a favor del federalisme enfront de l'onada secessionista alimentada
des de CiU i el Govern català que presideix Artur Mas. Els signants posen en
relleu que aquesta aposta sobiranista pot desbordar el malestar social originat
per la crisi econòmica, i que els independentistes carreguen aquest malestar
sobre la seva particular idea d'Espanya.
Senyors intel·lectuals i altres signants d'aquest manifest, els independentistes catalans si es refereixen a nosaltres amb la definició d'independentistes, no carreguem el nostre desig d'independència a la nostra particular idea d'Espanya, sinó a la nostra particular idea dels nostres sentiments nacionals, que no coincideixen amb el que Espanya pretén que adoptem com a sentiment propi.
Una altra cosa és que sigui ara el moment que sembla més oportú per aconseguir un canvi de postures entre Espanya i Catalunya, a causa de la pèssima influència de l'economia nacional. Si vostès senyors signants consideren que els independentistes "es proposen violentar la llei democràtica feta per tots per a tots" si que en això els dono la raó, encara que no en el us del terme violentar, perquè aquí no es tracta d'usar cap violència, si més no per nostra part ni tan sols en l'ús del verb escrit.
El manifest aposta perquè totes les forces democràtiques busquin un millor encaix institucional per Catalunya, un finançament més just, i una federalització de l’ deteriorat Estat de les autonomies. Tanmateix, els signants destaquen que, si el sentiment nacional català fora recolzat majoritàriament de manera irreversible, "la convicció democràtica obligaria a la resta dels espanyols a prendre en consideració per trobar una solució apropiada i respectuosa".
El manifest que suposo hauran llegit en els mitjans escrits, no ho crec oportú incloure aquí pel extens que resulta, diu moltes coses que són molt reconfortants de llegir per aquest català que els escriu aquests articles, i això em fa dir-los que és una veritable pena que diguin aquestes coses ara, que potser ja no hi hagi remei al camí emprès per la nostra societat i el nostre govern, això lamentablement l'única cosa que demostra, és que Catalunya els catalans tenim raó, si Espanya coneixia els nostres sentiments, perquè els nega perquè els oculta, perquè ens els treu, perquè ens ha obligat a arribar fins aquí.
De tota manera l'espanyolisme flueix d'entre els conceptes abocats al manifest en qüestió per exemple: "L'afirmació que Espanya va perpetrar agressions contra Catalunya és una desgraciada manipulació del passat, que oblida deliberadament com en els conflictes i guerres civils en què tot el país es va veure embolicat, els catalans, igual que la resta dels espanyols, es van dividir entre els diferents bàndols ".
Això clar que és així, però això és el que dóna raó precisament l’ independentisme català, si es reconeix que ambdós bàndols van patir alteracions per guerres civils i altres esdeveniments, han de comprendre que a Catalunya encara esperem que se'ns reconeguin els danys morals, i històrics, sobre la nostra peculiaritat que ha estat sempre present. En alguns articles en què se'ns ataca, es diu que Catalunya mai va ser un regne, ja ho sabem i això és precisament un signe de la nostra peculiar manera de ser i sentir la nostra nacionalitat, però sempre hem format part d'alguna cosa.
Catalunya va ser durant l'Edat Mitjana un dels territoris que van compondre el patrimoni del rei d'Aragó, conegut per la historiografia posterior com la Corona d'Aragó. Després de la desintegració de l'Imperi Carolingi el comtat de Barcelona, que havia format part de la Marca Hispànica de l'Imperi, va aconseguir una independència de facto a la fi del segle X, i va aconseguir agrupar entorn d'ell, mitjançant vincles familiars o de vassallatge, a una part important de l'actual Catalunya, principalment els comtats de Girona, Osona, Besalú, Cerdanya i Empúries.
Al segle XII, el comtat de Barcelona i el regne d'Aragó es van unir dinàsticament mitjançant les esposalles acordats entre Ramir II d'Aragó i Ramon Berenguer IV de Barcelona en1137, pels quals el comte barceloní contrauria matrimoni amb la futura reina aragonesa Petronila. Al final la unió entre el regne d'Aragó amb el de Castella tanca tota la història comuna que mai ha estat assumida completament per cap de les dues parts.
Crec que Catalunya sempre ha estat aquí amb una història pròpia i comuna alhora sempre ha estat bon vassall i sempre una part molt important dins de les aliances sostingudes fins que va sorgir l'imperi espanyol, que no es conforme amb tenir una nació que no assumia el fet imperial i nacional com els altres regnes o regions o com vulguin cridar-los, però mai podran dir, (com no diuen és cert) que Catalunya ha estat intransigent o traïdora als seus deures com súbdita, ni tampoc com a nacionalista.
Ara sembla que forçada per les circumstàncies econòmiques modernes Catalunya vol dir prou, volem partir cap al nostre propi destí perquè no creiem que Espanya ho estigui fent bé, perquè la seva deriva torna al centralisme imperial d'aquella Castella que va forjar Espanya, però que oblida com he dit moltes vegades, que no ho va fer sola, hi va haver altres regnes i altres exèrcits i homes que van combatre ajudant a alliberar la península Ibèrica, no a Espanya, de la invasió àrab. Al final es va crear Espanya però no s'ha aconseguit del tot ni a tot arreu incorporar el sentiment nacional espanyol que se'ns reclama gairebé a la força com una obligació.
Senyors intel·lectuals i altres signants d'aquest manifest, els independentistes catalans si es refereixen a nosaltres amb la definició d'independentistes, no carreguem el nostre desig d'independència a la nostra particular idea d'Espanya, sinó a la nostra particular idea dels nostres sentiments nacionals, que no coincideixen amb el que Espanya pretén que adoptem com a sentiment propi.
Una altra cosa és que sigui ara el moment que sembla més oportú per aconseguir un canvi de postures entre Espanya i Catalunya, a causa de la pèssima influència de l'economia nacional. Si vostès senyors signants consideren que els independentistes "es proposen violentar la llei democràtica feta per tots per a tots" si que en això els dono la raó, encara que no en el us del terme violentar, perquè aquí no es tracta d'usar cap violència, si més no per nostra part ni tan sols en l'ús del verb escrit.
El manifest aposta perquè totes les forces democràtiques busquin un millor encaix institucional per Catalunya, un finançament més just, i una federalització de l’ deteriorat Estat de les autonomies. Tanmateix, els signants destaquen que, si el sentiment nacional català fora recolzat majoritàriament de manera irreversible, "la convicció democràtica obligaria a la resta dels espanyols a prendre en consideració per trobar una solució apropiada i respectuosa".
El manifest que suposo hauran llegit en els mitjans escrits, no ho crec oportú incloure aquí pel extens que resulta, diu moltes coses que són molt reconfortants de llegir per aquest català que els escriu aquests articles, i això em fa dir-los que és una veritable pena que diguin aquestes coses ara, que potser ja no hi hagi remei al camí emprès per la nostra societat i el nostre govern, això lamentablement l'única cosa que demostra, és que Catalunya els catalans tenim raó, si Espanya coneixia els nostres sentiments, perquè els nega perquè els oculta, perquè ens els treu, perquè ens ha obligat a arribar fins aquí.
De tota manera l'espanyolisme flueix d'entre els conceptes abocats al manifest en qüestió per exemple: "L'afirmació que Espanya va perpetrar agressions contra Catalunya és una desgraciada manipulació del passat, que oblida deliberadament com en els conflictes i guerres civils en què tot el país es va veure embolicat, els catalans, igual que la resta dels espanyols, es van dividir entre els diferents bàndols ".
Això clar que és així, però això és el que dóna raó precisament l’ independentisme català, si es reconeix que ambdós bàndols van patir alteracions per guerres civils i altres esdeveniments, han de comprendre que a Catalunya encara esperem que se'ns reconeguin els danys morals, i històrics, sobre la nostra peculiaritat que ha estat sempre present. En alguns articles en què se'ns ataca, es diu que Catalunya mai va ser un regne, ja ho sabem i això és precisament un signe de la nostra peculiar manera de ser i sentir la nostra nacionalitat, però sempre hem format part d'alguna cosa.
Catalunya va ser durant l'Edat Mitjana un dels territoris que van compondre el patrimoni del rei d'Aragó, conegut per la historiografia posterior com la Corona d'Aragó. Després de la desintegració de l'Imperi Carolingi el comtat de Barcelona, que havia format part de la Marca Hispànica de l'Imperi, va aconseguir una independència de facto a la fi del segle X, i va aconseguir agrupar entorn d'ell, mitjançant vincles familiars o de vassallatge, a una part important de l'actual Catalunya, principalment els comtats de Girona, Osona, Besalú, Cerdanya i Empúries.
Al segle XII, el comtat de Barcelona i el regne d'Aragó es van unir dinàsticament mitjançant les esposalles acordats entre Ramir II d'Aragó i Ramon Berenguer IV de Barcelona en1137, pels quals el comte barceloní contrauria matrimoni amb la futura reina aragonesa Petronila. Al final la unió entre el regne d'Aragó amb el de Castella tanca tota la història comuna que mai ha estat assumida completament per cap de les dues parts.
Crec que Catalunya sempre ha estat aquí amb una història pròpia i comuna alhora sempre ha estat bon vassall i sempre una part molt important dins de les aliances sostingudes fins que va sorgir l'imperi espanyol, que no es conforme amb tenir una nació que no assumia el fet imperial i nacional com els altres regnes o regions o com vulguin cridar-los, però mai podran dir, (com no diuen és cert) que Catalunya ha estat intransigent o traïdora als seus deures com súbdita, ni tampoc com a nacionalista.
Ara sembla que forçada per les circumstàncies econòmiques modernes Catalunya vol dir prou, volem partir cap al nostre propi destí perquè no creiem que Espanya ho estigui fent bé, perquè la seva deriva torna al centralisme imperial d'aquella Castella que va forjar Espanya, però que oblida com he dit moltes vegades, que no ho va fer sola, hi va haver altres regnes i altres exèrcits i homes que van combatre ajudant a alliberar la península Ibèrica, no a Espanya, de la invasió àrab. Al final es va crear Espanya però no s'ha aconseguit del tot ni a tot arreu incorporar el sentiment nacional espanyol que se'ns reclama gairebé a la força com una obligació.
No hay comentarios:
Publicar un comentario