ESPANYA, I LA LEGISLATURA DE CARRER

Ja començo a repetir-me, i això m'està preocupant, em començo a sentir segrestat en la meva pròpia llibertat d'expressió política i d'idees, ja es parla més d'acampades urbanes que de solucions i controvèrsies polítiques, ja ens hem oblidat del que va decidir el poble legalment en unes eleccions lliures, i fem més cas al que ningú vot, la legislatura de carrer. Les acampades com a forma de protesta han esgotat el seu potencial i tenen els dies explicats. Coincideixen a assenyalar, activistes i intel·lectuals. Però també hi ha consens en què la indignació ha arribat per quedar-se. La continuïtat del moviment passa per aclarir el missatge, regular la seva forma d'actuar en l'escena política i no al carrer.
De no variar la fórmula actual d'aquest moviment, les seves tendències es dirigiran cap a la seva pròpia desaparició per esgotament físic i ideològic, a la seva divisió, perquè començaven les reaccions humanes de voler imposar-se uns a uns altres, i amb això l'aparició de les temptatives revolucionàries i antisistema, que s'apoderessin de la inèrcia sorgida per l'acció de la presa dels espais públics emblemàtics, i que fins avui ha estat el tret unificador de totes les concentracions.
Alguns experts en moviments socials li veuen futur al moviment i uns altres no, «Fa falta tenir uns objectius clars, no un guirigall de propostes una miqueta ingènues en alguns casos». «Crec que això s'ha extralimitat i fa falta una bona dosi de maduresa i realisme. Hi ha risc que l'acampada d'indignats es converteixi en un campament d'estiu lúdic». Aquestes són solament dos de les nombroses opinions abocades aquests dies en el fòrum de l'acampada en internet. Enfront d'elles, en el si de la plaça de Catalunya, ja han aflorat grups amb propostes obertament anarquistes i revolucionàries, que van molt més allà de les primeres reivindicacions concretes que es van plantejar en el manifest que va encendre la metxa inicial.
Unes altres idees manifestacions o opinions referent a aquest fenomen que he pogut llegir aquests dies són: «Òbviament, aquest tipus de moviments corren el risc que s'apropiïn d'ells grups revolucionaris», adverteix Joan Subirats, expert en polítiques públiques. «Una part del missatge no necessita concretar-se, una altra sí. No es pot estar en elaboració permanent», opina Jaume Funes, psicòleg social. « Revolucionari? No, crec que el sentit de l'assemblea és que sigui molt àmplia, la força està en la diversitat i a la base», apunta Esther Vivas, experta en moviments socials de la Universitat Pompeu Fabra.
En definitiva i concloent això deu acabar ja, donem-li la importància social que ha tingut i que al meu entendre ha estat molta, doncs no se li pot negar que aquest moviment ha remogut en part el “passotisme popular” i el de la joventut enfront de la política, com si amb ells no fos la cosa, això és el que únicament els agraeixo, que els hagin despertat de la seva letargia generacional i hagin pres consciència que la política i sobretot La mala Política també els afecta.
Ara, si són conscients, aquest moviment ha de parar i buscar de situar-se dins dels partits legals existents, o promoure un de propi per defensar les seves propostes davant la societat, perquè ells ara no la representen, fins que se sotmetin al plebiscit de les urnes, solament es representen a si mateixos. I si són com em temo uns inconscients jugant a revolucionaris de places públiques, per favor deixeu-nos ja en pau, perquè la societat afronti de debò els greus problemes que pengen damunt dels nostres caps com a lloses. Exigint als nostres representants triats democràticament que exerceixin la seva obligació i el seu treball.